Fa tant temps que no m’adono del que sento
és com aquell malson
en què caminant damunt l’asfalt noto el dolor
però jo em descalço fins cremar-me tot
Potser no s’acabin mai
l’agonia ni els malsons tampoc
Se’m fa llarg aquest camí, la meva vida
em buido com es buida un cos que no respira
però et miro als ulls, sembles feliç i això és bonic.
Sortir volant, seria just
potser per mi però no per tu.
Sort que la sang em manté ben lligat a terra
cuidant-te a tu em cuido a mi i em torno pedra
la gravetat m’empeny avall i jo ho respecto
em faig asfalt, em faig camí
ferm suport del teu destí.
